HArquitectes · Centre Civic Cristalleries Planell, Barcelona · SCALAE NOUS REALISTES

Anem a comentar el projecte de les Cristalleries Planell que hem fet des d'HARQUITECTES. Es tracta de projectar un edifici prenent en consideració el comportament de l'aire. Una cosa que no es veu. Una cosa que pràcticament passa inadvertida, però que és importantíssim i que marca la diferència entre l'arquitectura com a objecte inert o l'arquitectura entesa com un comportament i com un procés. I en aquest sentit parlar d'aire també vol dir incorporar el temps a l'arquitectura i en el disseny de

la mateixa. Abans d'entrar en profunditat en el projecte, us descric una cosa tan senzilla com és la pròpia estratègia arquitectònica. Aquí, en el plano d'emplaçament, es veu: es tracta d'una parcel·la triangular amb una geometria bastant dificultosa, d'uns 400 metres quadrats. És un solar petit que pertany al que va ser l'antiga fàbrica Planell. Es un tros d'una cristalleria artesanal que va arribar a ser com unes deu vegades més gran que aquesta parcel·la. Va arribar a tenir 300 treballadors,

i va tenir una vida bastant curta. Vam haver de fer un treball històric, de recerca, per poder justificar les decisions de caràcter més compositius i patrimonials. Una fàbrica que es va desenvolupar des del 1916... E l 1953 es mor el senyor Planell i el 1957 ja tanca. Però una fàbrica que va ser un autèntic tro al seu moment, en el qual les mares portaven a les filles abans de casar-se per poder escollir la vaixella de cara al seu casament. És un cas evident patrimonial, però en realitat l'únic

que quedava aquí de l'antiga fàbrica eren dos trams de façana d'aquest solar triangular. Evidentment s'havien de respectar però era l'únic que quedava. Molt important perquè ocupa el 70% de la façana. Però en realitat, com a matèria, era relativament petita. La nostra estratègia tenia en compte que el programa és d'aularis. Una escola per a adults i un centre d'normalització lingüística. Va ser identificar que hi havia una façana a sud, que era la més llarga, amb uns grans forats i segur que el

s aularis s'havien de disposar al llarg d'aquesta façana. Però era obvi que una composició de forats d'una antiga fàbrica difícilment podia ser del tot útil per un sistema d'aularis en un edifici amb unes exigències d'aprofitament que demanava alçades de planta diferents que les de la fàbrica. La nostra decisió inicial va ser donar un pas d'enrere, fer l'edifici més petit. Mes que aquest triangle tan petit de 400 metres quadrats. Tirar la nova façana enrere, generar un espai, una franquícia entr

e la façana patrimonial i el nou tancament de l'edifici, perquè així la llum natural d'aquesta façana sud deixava d'estar condicionada per aquests grans forats. I no només això, sinó que, a més, podíem guanyar la il·luminació que venia d'aquest espai zenital que generàvem amb aquesta franquícia. En aquests esquemes podeu veure com vam fer aquests primer gestos respecte a la façana. Construint uns patis que permetien homogenitzar i guanyar molta més llum natural. El següent pas va ser dir: ostres

!, potser aquest pati es pot comportar com un atri. És a dir, a l'estiu és un pati fresc en sombra i a l'hivern, en canvi, el tanquem i és un pretractament de l'aire. Això, a més, oferia una cosa molt interessant en un edifici d'aularis, que era una protecció acústica tant des de l'entorn cap a les aules com de les aules cap a l'entorn. I després una lògica termodinàmica que és la que apliquem, pràcticament, a tots els nostres edificis. Un edifici amb molta inèrcia. Aprofitar l'estructura per in

troduir una palanca termodinàmica molt clara. Una estructura lo més pesant possible, que no només defineixi la geometria dels espais, sinó que aporti, que atemperi des del comportament natural de l'edifici. Que a l'hivern, com que, a més, són aularis per a adults: a l'hivern molt tancadets, minimitzant la renovació d'aire. I a l'estiu tot el contrari: perquè són adults però tinc molta inèrcia: màxima ventilació, sobretot a les nits. És així de senzill, no té molta més cosa. La gran estratègia ar

quitectònica és aquesta idea de en retirar-se del perímetre per guanyar aquests patis-atris. Però, com us deia al principi, la idea d'aquest edifici, que és dissenyat des de l'aire, també és dissenyat des del temps. Perquè, diguem: concebre l'aire vol dir concebre el comportament. I això és aquest tòpic poètic que diem, a vegades, els arquitectes, que és incorporar el temps al disseny. Però incorporar-ho de veritat, D'una manera rigorosa i científica, que és parlar del comportament. En aquest se

ntit hi ha una primera dimensió del temps, que vol dir parlar de l'ús, no de la programació. De l'ús, com s'usen els edificis, que és la primera estratègia de sostenibilitat que ha de tenir un edifici, que és com l'usen. En el sentit de l'ús, nosaltres vam entendre que aquest edifici era un equipament. No una escola d'adults... ...no un centre de normalització lingüística. I, com a tal equipament, havia de sobreviure aquests diferents programes que anirien a sorgir en l'hivern de la vida. I, per

tant, té una planta super senzilla. Un passadís al mig i programa a banda i banda. Aquesta simplicitat es torna extremadament estratègica perquè la proporció entre el programa d'aularis i el programa administratiu coincideix molt bé amb aquesta forma triangular. Creuada i solapada amb aquest passadís al mig i crujies estructurals de 5 metres a banda a banda, resulta que t'apareix un paquet d'aularis, que més o menys és el 70% de la planta, i un paquet administratiu és el 30% restant. Aleshores

, aquesta cosa tan, com ho diuen ara els polítics... robusta. Aquesta cosa robusta del passadís al mig i el programa a banda i banda, aquí solapada amb el triangle, funciona molt bé per organitzar el programa sol·licitat. Podeu veure com aquestes crujies estructurals les anem atravessant per arribar en aquest passadís vertebrador que és el que organitza els espais d'administració a un costat i circulació i els aularis a l'altre. Quan hem atravessat totes les diferents crujies, arribem a l'aula i

podem veure a través de les finestres, en l'altre costat, aquesta antiga façana que ara s'ha convertit. Que no és una cosa decorativa ni tan sols és només un element de definició del pati. Després veurem que, a més, té una participació en el comportament del pati. La segona dimensió, el segon vector, que permet parlar de temps en aquest edifici seria l'òbvi, que és parlar de memòria. El que és òbvi: és un edifici patrimonial, és un edifici protegit. La façana. És un edifici que té un valor cult

ural. Però, tant en aquest edifici com qualsevol altre que suposi una preexistència... No un edifici, no... Davant de qualsevol preexistència, els projectes han de preguntar exactament a aquella preexistència quina capacitat té encara de comportar-se, de participar en el comportament del nou edifici. I nosaltres li fem la mateixa pregunta, quan és patrimonial, abans de si té una dimensió cultural, compositiva, etc. La primera pregunta és: Tú!, Patrimoni!... Encara tens capacitat de ser estructur

a?, Encara tens capacitat, des de la teva geometria, de definir nous espais?. O, en aquest cas, de definir la forma d'il·luminació natural? O definir aquests patis? I sobretot: Tú, Patrimoni: Tens capacitat de participar de la termodinàmica de l'edifici? Per aquest edifici, que no té fonaments, es van fer uns aixecaments molt exhaustius, es va valorar també patològicament. Evidentment es va valorar cultural i compositivament. Però es va aconseguir que aquestes façanes patrimonials, aquestes faça

nes protegides, tal com les veieu, tal com apareixen aquí, i tal com es poden veure en viu, suporten allò que tenen a sobre. Defineixen geomètricament els espais que allotgen, i ajuden des de la seva massa, des de la seva inèrcia, des de la seva geometria de forats, a participar en la termodinàmica i el confort interior. Creiem que això és el millor homenatge que es pot fer sempre a les preexistències, i especialment quan són patrimonials. Després hi ha una dimensió cultural, i uns debats, que

ara no entrarem, amb el Departament de Patrimoni de l'Ajuntament sobre com s'havian de tractar les pells d'un edifici que mai havia estat acabat. Important: això és una fàbrica, això no és un temple ni un Palau de justícia... Això era una fàbrica amb més de 60 llicències dintre de l'Ajuntament de Barcelona amb poc més de 40 anys d'història. 60 llicències!. Això vol dir que era absurd buscar-li una imatge finalista, determinista... Imaginada per un no ningú, perquè aquest edifici és el resultat d

e dos mestres d'obra, un arquitecte, etc. El segon factor de memòria és la memòria de la pròpia construcció. És a dir, incorporar a l'experiència dels edificis. No només la memòria òbvia de lo patrimonial, de l'antic, de lo precedent, d'allò que ens posa en contacte amb el temps, fins i tot a vegades geològic. No!. La memòria del procés de la construcció. Q uan nosaltres deixem els materials sense revestir, ho estem fent primer pel propi comportament termodinàmic, que sempre és millor no tapar e

l poro. Segon, per un comportament casi pedagògic, d'explicar com es comporta estructuralment. Però també tercer, i molt important, perquè al final ens agrada entrar en els llocs i participar intensament de l'experiència. No només de la que estem tenint nosaltres, sinó de l'experiència que va tenir la persona que la va construir, que ens expliquin històries. I els edificis han d'explicar històries. Una manera molt senzilla i molt bonica d'explicar la història d'un edifici és que sigui evident co

m es va construir. Aleshores, entra una dimensió temporal que crec que és molt maca, que és la de la construcció. No la patrimonial. I, en aquest sentit, els nostres edificis mai fan olor a cotxe nou. Quan entres en un cotxe nou, fa olor a cotxe nou. Aquests edificis mai fan olor a nou. Sempre tenen, des del primer moment, una certa patina. Les imatges que ensenyen aquesta part de la construcció, jo crec que són prou boniques com per explicar aquesta dimensió temporal. El tercer vector temporal

és el que ja anunciava al principi, que és el temps en tant que comportament. O sigui, projectar amb el temps, en aquest cas, a través de dissenyar l'aire. És projectar des de l'ús, projectar des de la memòria, però sobretot per a nosaltres és projectar en el comportament de l'edifici. Hi ha moltes maneres de projectar des del temps, des del comportament... Per a nosaltres, el comportament que ens interessa és aquell que és el resultat de la combinació de la natura geomètrica i material de l'ed

ifici amb els fenòmens medioambientals i els fenòmens físics. Per això parlo molt sovint de termodinàmica. No com a dimensió física únicament, sinó que els valors termodinàmics... han de generar confort. Usant uns catalitzadors que són el propi edifici i la seva natura permanent, sobretot que és la part estructural. Per combinar amb el moviment convectiu amb el calor específic dels materials... Generar un confort que està en la genètica de l'edifici. Això a nosaltres és el que ens deixa tranquil

s. És el que entenem que fa un edifici convincent. Quan un edifici, l'experiència que et proposa, que també és visual, però també és física... és hàptica. Quan aquesta experiència és el resultat d'aquesta combinació entre la natura física de l'edifici i els fenòmens físics i medioambientals, per nosaltres és quan un edifici es torna convincent. En la secció de l'edifici es pot entendre que aquí passa una cosa molt evident. Tots entenem què vol dir això de la inèrcia, de la massa, de la ventilaci

ó creuada, etcètera. Però què passa amb un edifici d'aularis? Pasa que la ventilació creuada no és possible, és una qüestió acústica. Tu no pots fer classe amb les portes dels passillos oberts o amb les portes i les finestres del carrer obertes. Per tant, sabíem des del principi que per generar ventilació natural, o creuada a través de les aules, necessitàvem generar algo més sofisticat que la pura ventilació entre façanes. I per tant, ja des de la secció i des d'aquest enretirament que explicav

a, l'estratègia més bàsica i que es veu bé en la secció, ja s'entén que l'aire... que el fem passejar primer per un soterrani, perquè es vagi aprofitant la inèrcia d'aquest petit soterrani tècnic. És una suma de tractaments de l'aire. El soterrani. Un tub canadenc. Els patis atris, que a l'estiu refresquen l'aire i a l'hivern el pre-escalfen. És una suma de per tractaments de l'aire que es comporta, a partir d'aquí, un cop entra en el pati... es comporta per "free cooling". Què vol dir "free coo

ling"? Que l'aire es mou a través de l'arquitectura, no a través d'un tub. Llavors, és l'arquitectura, des del seu disseny, la que gestiona l'aire. No només otorgant-li atributs en forma de temperatura o humitat, etcètera. Si no, i sobretot, en aquest cas, definint la geometria del moviment. Perquè del pati passa a l'aula i de l'aula passa a uns conductes que són la pròpia estructura. Aquestes fletxes que marquen com l'aire travessa a l'aula. I després arriba a la paret del darrere. Aquesta pare

t és la pròpia paret, que és la estructura (a la planta s'entén millor) I jo crec que aquí és on, per nosaltres, lliga tot i et deixa com tranquil. Són parets de càrrega, sí, són parets de càrrega. separades 5 metres. Però fixeu-vos bé, no té parets de trava, aquest edifici, aparentment. No hi han traves. Per què? Per deixar unes franges el més flexibles possibles, per posar moltes aules o canviar les aules, etcètera. Aleshores, què trava la estructura? Què trava aquestes parets de càrrega? Unes

costelles que les estan travant i alhora es converteixen en el conducte pel qual l'aire pujarà cap a la coberta. M'explico, és a dir: l'estructura portant otorga atributs a l'aire en termes de temperatura i humitat, però també defineix el moviment. Defineix la geometria del moviment. Com travessa l'aula i com troba aquesta xemeneia que el puja cap a dalt. Ostres, això és com... Uau, és com tot té sentit en aquest edifici per nosaltres. Fa lleig dir-ho, però és com solvent. Absolutament, no? Lla

vors, l'estructura té aquesta capacitat i alhora lliga amb una cosa pròpia d'allo que deia abans: de la idea d'equipament. Aquest edifici té moltes més portes de les que necessita. Per què? Perquè això és un sistema estructural on hi han portes, finestres, una quantitat d'inèrcia, uns passos d'instal·lacions cada 20 metres quadrats. I això vol dir que puc tenir quatre aules, com tinc ara en una planta. O en puc tenir vuit. O puc tenir vuit despatxos. Un podria tenir dos. És un sistema per fer un

equipament, en majúscules i el més robuste possible. Així com les parets tenen aquesta capacitat de definir el moviment de l'aire, els sostres també ajuden a portar inèrcia i també des del seu disseny constructiu, que és molt senzill: és a base de fer servir una espècie de bovedilles, a partir d'uns blocs de formigó tipu "torho", però que per geometria... (perquè tot l'edifici està medit en mesura mètrica...) Bé, és igual, aquests sostres tenen el màxim d'inèrcia i el màxim de superfície d'inte

rcanvi, perquè aquests sostres són nervats. Recordeu que quanta més superfície en termes de termodinàmica, amb la capacitat d'inèrcia d'un edifici normal, és a dir, amb un cicle d'inèrcia dia-nit, que no és el d'una cova o el del mar, que és tardor-hivern o estiu-hivern, sinó que és dia-nit, diguem-ne, quan més superfície d'intercanvi, millor. En tot cas, aquest sostre nervat no només està ajudant a la inèrcia, sinó que, quan tu treballes amb aquesta lògica termodinàmica d'estructures molt pesan

ts... Que vol dir necessàriament... òbviament, instal·lacions vistes. Instal·lacions de superfície, perquè no farem tot aquest esforç amb l'estructura per després tapar-ho amb un "pladur", no? Les instal·lacions han de ser de superfície i això és una cosa molt difícil de controlar des del disseny. La gràcia d'aquest edifici és que està tot tan modulat, encara que sigui tot amb totxo super basto. (Es veu en les fotos com es van anar aixecant els murs de càrrega) Està tot tan modulat que els plàn

ols d'instal·lacions, els plànols de replanteig... eren com una pauta. Se li deia: primera nervadura, il·luminació, Tercera nervadura, ventilador. Quarta nervadura, pas de datos, etc. Tot l'edifici, encara que es va dibuixar totes les instal·lacions, però a més es va plantejar el replanteig aprofitant-se d'aquesta modulació. Això es pot veure com el procés constructiu... com es van aixecant aquests murs de càrrega que us deia. Com es veu que no hi ha parells de trava, sinó que les parells es rep

leguen sobre si mateixes, conformant les portes... i alhora per l'altre costat, pel costat del passadís, conformant aquest conducte o aquesta xemeneia per la qual l'aire, que ha travessat l'aula, pujarà cap a la coberta. Primer es veu aquí –al fons la façana patrimonial– els murs que s'aixequen, a l'espai... aularis diafans perquè no hi ha trava i si es mira des del passadís es veu com la trava, en realitat són aquestes patetes que més endavant es pot interpretar en l'última foto aquesta constru

ctiva d'aquesta sèrie, que hi passen conductes en un costat i que en l'altre hi passen aquest aire que ha travessat prèviament l'aula. Ara... quin és el "redoble de tambor" d'aquest edifici? No només funciona. El seu confort està plantejat des de les superfícies. Son superfícies radians i l'aire de renovació és el que acaba de... Necessitem molta inèrcia. L'aire de renovació ve de fora i el tractem a través de la pròpia geometria i dels atributs de l'estructura. Però aquí ens vam atrevir a una c

osa bastant bèstia, perquè això és un equipament. Ens vam atrevir, ademés, a aquest moviment de l'aire, que no és un moviment de l'aire per climatitzar, sinó per salubritat, per renovar... Nosaltres climatitzem des de la inèrcia. Ens vam atrevir a fer que, a més, el moviment de l'aire d'un equipament es fes amb un motor natural, que són aquestes quatre xemeneies solars que es pot veure en la secció... (Bé, aquí se'n veuen tres, però són quatre. ) Són unes xemeneies solars que necessitàvem per ga

rantir que descarregàvem suficientment la inèrcia a l'estiu. Necessitàvem moure 15.000 m3 d'aire a l'hora. A l'hivern, lo bo d'aquest invent de la xemeneia solar és que ja es veu que a l'hivern funciona fatal. I, en canvi, a l'estiu és un pepino... en un clima com el nostre. Tinc allà dalt un hivernacle que a l'estiu es fot a 90 graus i, en canvi, a l'hivern quasi bé no s'escalfa. Què passa? Em va molt bé que a l'hivern, aquest motor natural, funcioni molt malament. Perquè jo a l'hivern vull ren

ovar al mínim. El mínim per no perdre el calor intern, la càrrega interna provocada pels usuaris. Mentre que a l'estiu el que vull és moure molt d'aire. Vull moure molt d'aire perquè aquesta inèrcia que m'ajuda xupant l'energia dels usuaris... (a la nit i durant el dia fins i tot) ...l'haig d'estar descarregant continuament. Això volia dir 15.000 m3 d'aire a l'hora. I això vam aconseguir amb unes xemeneies solars. El concepte de xemeneies solars prové del costat de l'arquitectura, però cuidado,

això es fa amb enginyers. Ara, amb un tipus d'enginyers que són capaços d'entendre que necessitem resoldre el confort des de l'arquitectura, no des de la màquina. No des de l'eficiència d'una màquina, sinó des del control de la demanda i des de l'aprofitament del comportament natural de l'edifici. I aquests enginyers existeixen. Per exemple, aquest era un enginyer però que venia del món de l'automoció, que era capaç de dissenyar aquest amb software de túnel de vent. Poder preveure com havien de

ser aquestes xemeneies solars, que no tenen motors, que no giren, que no es mouen, que no... sinó que són pura geometria i matèria per garantir aquest nivell de moviment d'aire a l'estiu. Aquest és el gran tema. No només són els atributs de l'estructura, sinó que, a més, movem l'aire amb aquest motor natural formidable. Aquí hi ha una sèrie de fotos on podeu veure a l'atri sud, a l'atri nord, com aquest aire entra a través de l'aula o entra a través dels despatxos i surt per aquestes parets de d

arrere, succionat per aquesta coberta. Veieu aquí unes fotos del procés de construcció d'instal·lació. Això és una estructura metàl·lica. És molt sofisticat en termes de geometria. No en termes de motoritzacions, perquè no en té cap. I també la fabricació d'aquest tèxtil que vam veure que l'aprofitament solar volia dir que no podíem treballar amb vidre, perquè el vidre té molts de marcs. Això és literalment una peça única feta d'ETFE, que entra per dalt, com si fos el vestit d'una núvia, i cau

per l'estructura i després es tensa tot per garantir que a això al vent no li farà mal. Realment funciona, ho tenim monitoritzat i funciona. La pròpia construcció ens interessa molt. El procés constructiu et va donant pistes i apareixen materials bonics de recordar, com és aquest bloc de vidre macís. El que passava amb aquests patis-atris pels quals l'aire és pretractat, es que són espais molt verticals i que en algun lloc necessitaven una mica de llum. I no volien fer finestres, que vol dir un

manteniment, un problema de neteja. És perquè s'entengui també la idea del comportament estructural. Quan vam fer aquests murs, que com podeu veure en aquestes imatges, arriben a fer fins i tot 60 i 75 cms. de gruix, perquè són autoportants i tornen a no tenir traves. Són els murs dels patis. Per poder introduir la llum en aquests espais tan massius i tan muraris, vam trobar aquest bloc de vidre macís que es comporta estructuralment dintre del mur sencer, però fa aquesta línia de llum que va ent

rant. Col·labora a l'atmosfera lumínica d'aquests espais. L'última dimensió temporal que es pot explicar de l'edifici, seria el moment de la colonització. Els edificis són un suport, i quan abans acceptis que el que fas és un suport i que la determinació final és com l'utilitzen els usuaris, com el colonitzen... millor, perquè forma part de la condició del disseny. En aquest cas, vam intentar participar al màxim en aquest procés de colonització, Vam aconseguir que ens encarreguessin el mobiliari

i l'amoblament de l'edifici. Vam poder seguir participant activament... No només com s'amoblava, sinó com s'usava. Perquè el moble és el gran activador d'aquest tipus d'espais. Precisament perquè és un equipament i no és una escola d'adults, el seu caracter, les seves característiques, els seus atributs, no estan basats en la seva funció sinó en el comportament. En la inèrcia, en les finestres, en la ventilació, etc. Per tant, el mobiliari és el que acaba de determinar com l'acabarem d'usar. En

això vam poder participar i per un altre costat vam poder participar del disseny de la monitorització, Participant de la domòtica. Gràficament, per exemple, Vam poder fer un seguiment d'un any i mig per poder afirmar tranquil·lament, perquè ho fas des de les simulacions, que efectivament a l'estiu aquestes xemeneies solars són capaces de moure 15.000 metres cúbics l'hora, el volum suficient per garantir que així com la inèrcia es carrega per la càrrega interna dels usuaris, som capaços de desc

arregar-la i, com a mínim, i, com a minim, quedar neutres respecte d'aquesta càrrega interna. En resum, des d'aquests quatre vectors temporals és com l'edifici es pot explicar. Aquella última imatge des del carrer Numància, m'agrada molt. Ara ja no es pot veure així perquè han edificat en aquestes mitjeres. Encara que sí que es veuen les xemeneies... ...des d'aquest voltant del carrer Numància... ...des de l'Illa Diagonal, des de per sobre... ...des d'una mica per darrere el Hilton... És molt bo

nic veure aquesta referència. Molta gent ens ha dit que aquestes xemeneies tenen una dimensió "compositiva o de disseny", que es refereixen al campanar de la plaça del Concordia. La veritat és que no, però si la gent li vol veure aquest caràcter industrial... ...el passat de l'edifici... també ens agrada veure-ho d'aquesta manera. Com deia el xiste de l'Eugenio, doncs: "dir-lo tu també". Si, té una relació amb la història industrial de l'edifici.